Entrevista a Manel Arcos, estudiós del bandolerisme a les terres de les Comarques Centrals, a Ràdio Pego al programa "Pego, Paris i Londres". A més us aconsello llegir el seu interessant bloc "La Senda dels Lladres".
i també els seus llibres: "La senda dels lladres. Bandolerisme al voltat de la serra de Mostalla (1806-1839)". "El Tio Joan de la Marina. Un bandoler d'Ador em terres del Xúquer i Túria (1851-1878)" i "Acabaren com Camot. Bandolerisme en la Governació de Xàtiva en temps de Ferran VII (1814-1833)".
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Història.. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Història.. Mostrar tots els missatges
dijous, 14 de juny del 2012
diumenge, 3 de juny del 2012
Intervenció de l'Ajuntament de Tàrbena pel Govern civil d'Alacant en el 1888.
El 14 de maig de 1888 el
Governador civil d'Alacant decretà la suspensió de l'Ajuntament de
Tàrbena, atès certes irregularitats comeses. En considerar que
aquests fets podien ser constitutius de delicte, amés, ho va portar
als jutjats. A 8 de juny el Consell d'Estat va obrir expedient
relatiu a la supressió de l'Ajuntament. La Real Ordre, aprovada a 23
de juny, va ser publicada el 30 a la Gaceta. Amb posterioritat a 7 de
juliol apareix publicat, curiosament, en el “Bolletí Oficial de la
Província de Tarragona”, des d'on m'ha arribat la notícia.
Per
a veure l'imatge ampliada, primerament heu de clicar sobre el botó
dret del ratolí i, seguidament, heu de triar l'opció “Visualitza
la imatge”.
dimarts, 2 de juny del 2009
Al fons el Vell, primer duc de Gandia.
Alfons era fill de l'infant Pere de Ribagorça i de Joana de Foix. En el 1359 heretà, de son pare, el senyoriu de Gandia. En el 1355 va rebre el títol de Comte de Dénia, sobre els castells de Dénia, Calp, Altea i altres castells situats a les muntanyes que foren d'en Bernat de Sarrià primer i desprès de son pare, Comte de Ribagorça, a més dels llocs de Garx i Sella.
En el 1336, durant la guerra dels peres, comandà les tropes al sud del Xúquer i dirigí la defensa de València ciutat davant l'atac de Pere de Castella. A Castella ajudà a Enric de Trastamara, qui li disputava la corona al rei Pere el Cruel. Acabada la guerra civil castellana i com a premi al recolzament rebut fou envestit marques de Villena, 1382.
Al 1399 fou nomenat duc de Gandia. El 8 de març de 1043 jurà homenatge i fidelitat vers el rei Martí l'Humà pels castells viles i llocs de: Aiora, Xalans, Cofrents, Altea, Calp, Relleu, Sanxet, Sarra, Benissa, Teulada, Sella, Ifach, Aljubea, Tàrbena, Xarafull, Xeresa i Garx.
A la mort de Martí l'Humà aspira a la successió a la corona aragonesa, no obstant en el compromís de Casp s'optà pel castellà, Ferran de Trastamara. Alfons el Vell morí en el seu palau de Gandia el 5 de gener de 1412.
En el 1336, durant la guerra dels peres, comandà les tropes al sud del Xúquer i dirigí la defensa de València ciutat davant l'atac de Pere de Castella. A Castella ajudà a Enric de Trastamara, qui li disputava la corona al rei Pere el Cruel. Acabada la guerra civil castellana i com a premi al recolzament rebut fou envestit marques de Villena, 1382.
Al 1399 fou nomenat duc de Gandia. El 8 de març de 1043 jurà homenatge i fidelitat vers el rei Martí l'Humà pels castells viles i llocs de: Aiora, Xalans, Cofrents, Altea, Calp, Relleu, Sanxet, Sarra, Benissa, Teulada, Sella, Ifach, Aljubea, Tàrbena, Xarafull, Xeresa i Garx.
A la mort de Martí l'Humà aspira a la successió a la corona aragonesa, no obstant en el compromís de Casp s'optà pel castellà, Ferran de Trastamara. Alfons el Vell morí en el seu palau de Gandia el 5 de gener de 1412.
dilluns, 30 de març del 2009
L'Infant Pere d'Aragó.
L'infant Pere, era el setè fill de Jaume el Just i Blanca de Nàpols. Al 1322 va rebre, de son pare, el comtat de Ribagorça, amés de les castells de Gallinera, Pego, Crevillent i la Vall d'Ebo, val de Laguar i el castell de Xaló. Compra el dret de successió d'en Bernat d'en Sarrià, per cent mil sous, sobre els castells de: Polop, Callosa, Castells, Aljubea (Polop), La Mola (Orxeta), Serra de Finestrat, Benidorm, Tàrbena, Confrides, Serrella (Beniardà), Aguilar (Benimantell), Relleu, Cabeço (Relleu), Orxeta, Vilajoiosa i Torres (Vilajoiosa). Els llocs de : Benioma (Beniomer, Beniarbeig) i Albalat (actual Altea). Alqueries de: Ayalt (Aialt, Castells), Santa Illa (Sentinilla, La Nucia), Xitla (Xirles, Polop), Liriet (Benidorm), Matet (Polop), Algar, Paül (Callosa), Xacos (Sacos, Tàrbena i Callosa) , Benigaladi, Murta (Xaló), Benibrasim (Benibraim, Xaló) i Puçol. Amés de l'heretat de Carbonell al terme de Penàguila. Venta confirmada per Jaume II el 15 d'octubre de 1322. Al 1325, darrere al mort de Bernat de Sarrià prengué possessió de tots els seus bens. Al mateix any permuta la baronia de Pego i les viles de Xaló i Laguar pel comtat d'Empúries, per la qual cosa va ser envestit com a comte d'Empúries al mateix any. Es casa al 1331 amb Joana de Foix, a la ciutat de Castelló. L'any 1341 canvia, amb el seu germà Ramon Berenguer, el comtat d'Empúries pels de les Muntanyes de Prades.
El seu germà, Alfons el Benigne, li va encomanar la negociació de la pau entre Sicília i Nàpols, Avinyó 1328. Com a premi el nomenà senescal de Catalunya, al mateix any. Darrere la mort del seu germà es va convertir en conseller i home de confiança del seu nebot, Pere el cerimoniós. Al 1343 participà en l'expedició de Mallorca, contra Jaume Mallorca, i en l'ocupació parcial del Rosselló. Al 1347, lluita contra el monarca mallorquí, quant aquest intentà envair Cerdanya. Arran de la mort de la seva dona Joana de Foix, 1358, es va retirar a al convent de sant Francesc a Barcelona. Va morir el 4 de novembre de 1386, a la ciutat italiana de Pisa, les seves restes foren enterrades en el convent de Sant Francesc a la ciutat de València.
El seu germà, Alfons el Benigne, li va encomanar la negociació de la pau entre Sicília i Nàpols, Avinyó 1328. Com a premi el nomenà senescal de Catalunya, al mateix any. Darrere la mort del seu germà es va convertir en conseller i home de confiança del seu nebot, Pere el cerimoniós. Al 1343 participà en l'expedició de Mallorca, contra Jaume Mallorca, i en l'ocupació parcial del Rosselló. Al 1347, lluita contra el monarca mallorquí, quant aquest intentà envair Cerdanya. Arran de la mort de la seva dona Joana de Foix, 1358, es va retirar a al convent de sant Francesc a Barcelona. Va morir el 4 de novembre de 1386, a la ciutat italiana de Pisa, les seves restes foren enterrades en el convent de Sant Francesc a la ciutat de València.
diumenge, 4 de gener del 2009
Bernat de Sarrià (I).
Biografia.
Les primeres noticies, militars, de Bernat de
Sarrià es remunten al 1286, al servei Jaume de Sicília. En aquest mateix any va ser nomenat almirall. Atacà els estats de la família Frangipani, que tenien com a presoner al príncep sicilià Conradí i lluità contra els angevins. Incendià Astura, fustigà Nàpols, Amalfi, Pasitano, Minori, Magiori, etc.
Al 1291, per la mort del seu germà Alfons, Jaume de Sicília fou nomenat rei d'Aragó. Bernat de Sarrià com a home de confiança del nou rei, Jaume el Just, fou nomenat capità general de l'exercit reial. En el 1298 el rei li encomanà posar-se al servei de Carles d'Anjou, sota les ordres d'aquest atacà Pantelarina, Malta i Gozzo.
A la seva tornada fou nomenat procurador del Regne de Mallorques, així com encarregat de la col·lecta dels impostos en tots els regnes de la Corona d'Aragó. L'1 d'abril del 1300 fou nomenat governador de les terres del Regne de Múrcia, recentment annexionades. En el 1307 tornà a ser nomenat almirall de Catalunya. Al 1309 de li concedí títol de noblesa. En el 1313 renuncià al càrrec d'almirall de Catalunya, passant de nou a Sicília per a defendre-la dels atacs de Robert de Nàpols. El rei Frederic de Sicília el nomena capità General de l'exercit sicilià en el 1316.
De tornada a les nostres terres fou Procurador del Regne de valència, des del 1322 fins al 1329. Al final del regnat d'Alfons el Benigne afavorí la reina Elionor de Castella a benefici de l'infant Ferran i en contra del futur rei Pere III. La reina Elionor el nomena alcaid del castell de Xàtiva. Davant una visita de l'infant Pere a Xàtiva, Bernat de Sarrià, es disposa en defensa, com si d'un atac es tractarà. Per aquest assumpte fou tancat als calabossos dl castell de Xàtiva, lloc on va finir el 30 de desembre de 1335.
Les primeres noticies, militars, de Bernat de
Sarrià es remunten al 1286, al servei Jaume de Sicília. En aquest mateix any va ser nomenat almirall. Atacà els estats de la família Frangipani, que tenien com a presoner al príncep sicilià Conradí i lluità contra els angevins. Incendià Astura, fustigà Nàpols, Amalfi, Pasitano, Minori, Magiori, etc.Al 1291, per la mort del seu germà Alfons, Jaume de Sicília fou nomenat rei d'Aragó. Bernat de Sarrià com a home de confiança del nou rei, Jaume el Just, fou nomenat capità general de l'exercit reial. En el 1298 el rei li encomanà posar-se al servei de Carles d'Anjou, sota les ordres d'aquest atacà Pantelarina, Malta i Gozzo.
A la seva tornada fou nomenat procurador del Regne de Mallorques, així com encarregat de la col·lecta dels impostos en tots els regnes de la Corona d'Aragó. L'1 d'abril del 1300 fou nomenat governador de les terres del Regne de Múrcia, recentment annexionades. En el 1307 tornà a ser nomenat almirall de Catalunya. Al 1309 de li concedí títol de noblesa. En el 1313 renuncià al càrrec d'almirall de Catalunya, passant de nou a Sicília per a defendre-la dels atacs de Robert de Nàpols. El rei Frederic de Sicília el nomena capità General de l'exercit sicilià en el 1316.
De tornada a les nostres terres fou Procurador del Regne de valència, des del 1322 fins al 1329. Al final del regnat d'Alfons el Benigne afavorí la reina Elionor de Castella a benefici de l'infant Ferran i en contra del futur rei Pere III. La reina Elionor el nomena alcaid del castell de Xàtiva. Davant una visita de l'infant Pere a Xàtiva, Bernat de Sarrià, es disposa en defensa, com si d'un atac es tractarà. Per aquest assumpte fou tancat als calabossos dl castell de Xàtiva, lloc on va finir el 30 de desembre de 1335.
diumenge, 2 de novembre del 2008
Bernat i Isabel de Cabrera.
El 28 d'abril de 1297, Jaume II fa donació del feu de Tàrbena i les seves pertinences a Bernat de Cabrera. En aquesta data, na Sibil·la de Saga encara retenia la propietat sobre el senyoriu, pel fet que la donació feta per Jaume I, 1274, era de caràcter vitalici i Sibil·la encara seguia viva en el 1297. Cal pensar que Sibil·la de Saga, que tenia bones relacions amb els hereus del rei Conqueridor, del qual fou l'ultima concubina, per tal d'evitar que el senyoriu de Tàrbena passarà a la corona aconseguirà que Jaume II fera donació al seu fill Bernat. Cal recordar que na Sibil·la de Saga estigué casada amb Arnau de Cabrera, del qual tingué cinc fills.
Sembla que Bernat de Cabrera va finir abans que la seva mare, ja que durant els últims anys de Sibil·la, aquesta va pledejar amb la seva neta Isabel, filla de Guerau de Cabrera i muller de Bernat de Sarrià, sobre les possessions familiars. Per aquestos motius nomena successor al seu besnét Artal de Foces o de Cabrera. En el 1304 Bernat de Sarrià presenta una requesta a en Jaume de Sant Hipòlit per tal que na Sibil·la de Saga li faci lliurament dels castells de Voltregà, Cabrera i de la fortalesa de sa Bastida, que corresponien a la dot d'Isabel de Cabrera. Aquestes possessions que finalment passaren a l'Artal, quedant el castell i senyoriu de Tàrbena en mans de Bernat de Sarrià i la seva dona Isabel de Cabrera.
Sembla que Bernat de Cabrera va finir abans que la seva mare, ja que durant els últims anys de Sibil·la, aquesta va pledejar amb la seva neta Isabel, filla de Guerau de Cabrera i muller de Bernat de Sarrià, sobre les possessions familiars. Per aquestos motius nomena successor al seu besnét Artal de Foces o de Cabrera. En el 1304 Bernat de Sarrià presenta una requesta a en Jaume de Sant Hipòlit per tal que na Sibil·la de Saga li faci lliurament dels castells de Voltregà, Cabrera i de la fortalesa de sa Bastida, que corresponien a la dot d'Isabel de Cabrera. Aquestes possessions que finalment passaren a l'Artal, quedant el castell i senyoriu de Tàrbena en mans de Bernat de Sarrià i la seva dona Isabel de Cabrera.
diumenge, 24 d’agost del 2008
Sibil•la de Saga
Na Sibil·la de saga, nascuda a Berga en 1245, era filla de d'Arnau de saga i Guillema de Berga, senyors de Berga. En el 1265 va contraure matrimoni amb Arnau de Cabrera, castlà del castell de Cabrera i senyor de Voltregà (no confondre amb el vescomtat de Cabrera). Arnau de cabrera era fill de Berenguer de Cabrera i de Guillema, amant de Jaume I. La jove Sibil·la desbancà a la madura Guillema, i es convertí en la nova amant del rei. Intenta aconseguir l'anulació del matrimoni, que no va aconseguir, llavors en el 1275 deixa al se marit.
L'1 de gener de 1275 Jaume I fa donació a Sibil·la de Saga del castell i vila de Tàrbena, amb les seves fortaleses, alqueries, honors i termes, en franc i lliure alou. Aquesta donació, fou confirmada per l'Infant Pere el 25 de gener de 1275. El 15 de novembre es torna a confirmar la possessió de Tàrbena, amés de Tarrassa, Gurb i Tagamanent. Curiosament en el mateix 1275 l'alcaid de Tàrbena era Bernat de Cascails, cavaller de Berga, senyoriu de la família Saga, qui es va veure embolicat en un afer de faldes, en el 1269 fou acusat d'adulteri amb la dona del senyor de Berga, es va veure obligat a combatre en batalla amb el senyor ofès, no obstant Jaume I li dona la seva protecció i el nomena alcaid de Tàrbena.
Sibil·la de saga acompanya al rei fins a la seva mort, el 1276. En el 1311 afavorí la fundació del priorat pobletà de Natzaret a Barcelona. En el 1320, en el seu testament disposa la fundació del convent de monges dominicanes de Montsió. Aquet mateix va finir, fou soterrada a la Capella de Santa Margarida, que ella havia fet construir en l'església de santa caterina dels dominicans.
dissabte, 10 de maig del 2008
Na Berenguera Alfonso de Molina.
Na Berenguera Alfonso de Molina, era filla de l'Infant Alfons i per tant neta d'Alfons IX de Lleó. Alguns la fan ser filla il·legítima, altres en canvi la fan nàixer de Violante Manuel, quarta esposa de l'Infant Alfons. Jaume I, es va enamorar de la infanta Berenguera, però estava, legalment casat amb la navarresa, Teresa Gil de Vidaure. Llavors va intentar que el papa, Climent IV, anul·les el matrimoni, al·legant que la seva esposa estava malalta de lepra. El papa, que va reconèixer que no era un autèntic matrimoni, no va donar l'anulació emparant-se ne que el matrimoni havia segut consumat i beneit amb dos fills. A pesar de la negació papal, el Conqueridor i Barenguera acordaren un pacte de concubinat, pel qual promet donar-li a la noble castellana 30.000 florins d'or :“los cuales vos damos por razón del acostamiento que hacéis con nos e nos con vos”. Na Berenguera Alfons de Molina va nomenar hereu dels bens que posseïa al regne de Galícia a Jaume I. Na Berenguela va finir al 1272 a Narbona.
Possessions de Berenguera al País Valencià:
El rei Jaume I el 4 de maig de 1268 fa donació a la seva dilecta dama Na Berenguela Alfonso dels castells de Tàrbena i Xaló, amb els seus termes i alqueries. Del castell de Xaló: Atrayello, Benjuagi, Alquellelin (Alcalalí), Muscayra (Mosquera), Rahal Alinhegui, Rahal Abencurbulin, Allybayt (Lliber), Cotar (La Cuta), Duran, Benixaloni, Arahal, Albayren; del castell de Tàrbena: Allanz (Llenes), Albignen Binyent), Axaut, Algar (l'Algar) et Santa Ylla (Sentinilla) et Cayllosa (Callosa). El 10 de març de 1269 l'Infant Pere confirma la donació del castells de Tàrbena i Xaló, així com el de Carrícola. El 21 d'agost de 1270 rep en franc i lliure alou els castells, viles, termes, alqueries i pertinències d'Orxeta, Serra, La Mola, Finestrat i Torres. Al març de 1271 l'Infant Pere confirma a Berenguera Alfonso com a senyora de Tàrbena, Xaló, Carrícola, Onda, Moixent i Finestrat amb la fortalesa de Serra.
dissabte, 1 de març del 2008
La conquesta cristiana a Les Marines.
La conquesta cristiana a Les Marines.
El 21 de maig de 1239 començà el primer setge sobre Xàtiva, que va durar, gaire be, un any. Per alçar el setge /Abu Bakr ben ‘Isa/, alcaid de Xàtiva, es va convertir en vassall del Conqueridor, va lliurar als captius cristians que retenia, i va lliurar-li el castell de Castelló de Xàtiva. A principis de 1244 l'Infant Alfons de Castella, va prendre Moixent, Enguera i va intentar fer-se amb Xàtiva. La reacció de Jaume I no es va fer esperar i van prendre Villena, intenta fer el mateix a Sax, Capdet i Bogarra. Quant tot feia preveure una guerra amb Castellà na Violant aconseguí que tots dos es reuniren en el castell d'Almizra (Campet de Mirra). El 24 de
març de 1244, tots dos, van signar un nou pacte que delimitava el que serien les fronteres entre les dos corones. Aquesta frontera seguia la línia que va de Biar a, l'actual, Vilajoiosa. A partir de 30 de març s'enceta el vertader setge a Xàtiva, que va durar fins al 2 de maig de 1244.
També, al mes de maig va ser ocupada la ciutat de Dènia. Poc es sap, de quina manera es va produir la rendició de la ciutat. Jaume I, va encomanar la conquesta de Dènia a Pere Eiximen de Carróç, Lopez Elum creu que l'Infant Alfons d'Aragó també va intervindré. No obstant aquet fet es discutible, ja que el dit infant, estava aleshores contrariat en son pare, Jaume I. Les desavinences familiars va esclatar al desembre de 1243, en les Corts de Daroca, on el rei va donar grans territoris fronteres al seu altre fill, l'Infant Pere. En el mes de febrer de 1244, l'infant Alfons, Ferran l'abat de Montearagon i germà del Conqueridor, Pere Fernández d'Açagra i altres nobles aragonesos, van formar un exercit a Calataiut. Va ser llavors, quant l'Infant Alfons de Castella, aliat d'Alfons
Pel que sembla, els àrabs de Dènia atacaven les naus que es dirigien a Cullera.
Allà pel mes d'agost, estant Jaume I al Cap i Casal, va rebre la visita de dos àrabs de Biar, que li van oferir facilitats per a entrar a la
El 15 de març, el rei va tornar a ser a les terres de la
dissabte, 5 de gener del 2008
Els morets de Tàrbena:
Els morets de Tàrbena:
Sabem que els moriscos va ser expulsats de la Península Ibèrica, al 1609. Si bé, no tots foren foragitats, ja que quedaren alguns menors de 12 anys . Sabem que Tàrbena fou repoblada per mallorquins en el 1610, 1611 i en el 1616. Fins i tot, sabem els noms i cognoms dels nou vinguts. Ara bé, que va passar amb els nens moriscos de Tàrbena?. se'n van quedar?. quants?. on?. Doncs mira per on , el 20 de febrer de 1611, poc abans de la segon onada de pobladors, es va ordenar la confecció d'un cens amb els xiquets que es quedaren. De fills de moriscos tarbeners en romangueren 27, dels quals 11 eren xiquetes i 16 xiquets. 12 d'ells eren majors de 10 anys i 14 entre 4 i 10 anys, és dona la paradoxa que hi ha un bebè de 15 mesos. En quant als llocs on van anar a parar tenim que 6 ho feren a València ciutat i altres 6 a Benissa, 3 a callosa, 2 a Oliva i altres dos a Xàbia, 1 a Ontinyent, Pego, Dénia, Teulada, Calp, Guadalest, Mutxamel i Alacant.
Els xiquets de Tàrbena que es van quedar son: a la ciutat de València Miquel d'11 anys, presentat per un ciutadà; el doctor Micer en presentà tres, Catalina, Jerònima i Francisca, totes de 7 anys, un Mercader a Hironima, també de 7; a València fou presentat també Vicent Joan de 15 mesos. El Mossèn Presbiteri d'Ontinyent presentà a nom d'Onofre Barber a l'infant Miquel de 8 anys. A Oliva foren presentats Jeroni de 9 anys i Àngela de 15. A Pego es va quedar Jerònima de 5 anys. Un Mossèn de Dénia presentà a Miquel de 14 anys. A Xàbia es quedaren Lluís de 14 i Maria de 12 anys. A Teulada presentaren a Joan de 5 anys. A Benissa trobem a Lluís d'11, Jaume d'11, Pere de 4, Lluís de 4, Àngela de 9 i Maria de 9 anys. El Mossèn de Calp presentà a Nofre de 12 anys. A Callosa es va quedar Jeroni de 9 anys i la vídua de Simó Major va arreplegar a Miquel de 9 i Jaume de 5 anys. A Guadalest es va presentar a Tomasa de 12 anys. Un capità de Mutxamel va presentar a Lluís de 12 i el Mossèn Cabiscol de la Seu d'Alacant a Anna de 12 anys.
Font: "los morisquillos" d'Ignacio Gironés.
dilluns, 26 de novembre del 2007
Tàrbena al segle XVIII, segons Cavanilles.
Tàrbena al segle XVIII, segons Cavanilles.
El científic botànic valencià, Antoni Josep Cavanilles Palop entre els anys 1791 i 1793, I durant vint mesos va recórrer tot el País Valencià. D’aquet viatge va sorgir la seva obra magna “Observaciones sobre la historia natural, geografia, agricultura, poblacion y frutos del Reino de Valencia”. En la pagina 233 descriu la seva passejada des de Benissa a Callosa, per la serra de Bèrnia, durant aquest trajecte va veure el terme de Tàrbena, aquí teniu la descripció:
“Quise atravesar esa montaña [Bérnia]de norte a sur, y para ello retrocedí hacia el norte hasta la raíces septentrionales de la Solana de Benisa: alli empecé a subir cuestas incomodas por más de una hora hasta el collado que queda entre las dos puntas cónicas del monte, y aunque estaba aun muy distante de la cumbre veía con claridad Cullera y parte del seno Socronense. Empeoraba el camino á cada paso por la multitud de dientes que van deixando los cantos y losas, unas sueltas y otras unidas á las peñas, de modo que en mi juicio es el terreno más incomodo del reyno para viajar, Baxé luego las cuesta meridionales, y atravesé los cerros que median hasta Bérnia, en cuyas raíces del profundo barranco que lo separa del Carrascal de Parsént. Veía muy cerca en las falda elevadas de este ultimo monte á Tárbena, pueblo de 301 vecinos, ocupados en cultivar parte de su término, extendido como dos horas de oriente á poniente entre los de Xaló y Castéll de Castélls, y otras dos entre los de Parsént, Alcalalí y Benigembla, que le caen la norte, y los de Bolulla y Callosa de en Sarriá al mediodía. Es muy quebrado aquel terreno, pero hay sitios pingües, y aguas para regar algunos campos, donde se recogen 1.600 cahices de trigo i otros granos, 250 de maíz, 200 entre judías, garbanzos, habas y lentejas, 1500 arrobas de almendra, 20.000 de algarrobas, 100 de aceite, 12.000 de pasa, 2.000 de higos, 3.000 de cerezas, 400 libras de seda, 1.200 cantaros de vino, y varias frutas para el consumo de la población. Visto de lejos el recinto de esta y lo fragoso de sus alrededores parece imposible sacar de allí tantos y tan preciosos frutos, los quales van en aumento, y a porción el numero de vecinos, que apenas llegaban á 100 en tiempos de los Moriscos, según refiere Escolano, quien llamo Taberna á este pueblo”.
dilluns, 28 de maig del 2007
Promontorium Ferrarirum
El geògraf grec, del segle I abans de Crist, Estrabó, en el llibre tercer de la seva “ Geografia”, descriu les costes d'Ibèria. Al referir-se a Dénia diu:”.. es diu Dianio, es a dir Artemisio, que te prop riques mines de ferro, i unes illetes, Planesia i Plumbaria, així com una llacuna marina, al nord, que te uns 400 estadis de perímetre”. Segons Pomponi Mela, segle I desprès de Crist, situa les mines en el Promontorium Ferrarium, sovint identificat en el cap de Nau o el de sant Antoni. Ferraria, o Ferrarium, separava dos golfs, o senus, el Ilicitanus (Il·licità) i el Sucronense (referent al Xùquer).
Els caps de la Nau, Sant Antoni i Sant Martí, conjuntament amb el Motgó, la Solana, Bèrnia i la Serra Ferrer, formen part d'una mateixa entitat geogràfica. Cal pensar, que tot el conjunt rebera el mateix nom, Promontorium Ferraria. Pasqual Mandoz, en el seu “Diccionario Geográfico-Estadístico-historico” (1849), al descriure el Partit Judicial de Dénia diu: “La sierra principal es la de Bernia, part. De Callosa, se estiende hasta el cabo de San Martin, que forma uno de los dos de la bahía de Jabea; esta cordillera se llamó ant. Promontorio de Ferraria o Atalaya de Sertorio, por ser el punto que escogió este célebre guerrero para descubrir las escuadra”.
És més, en el 1562 els enginyers Felip Calvo i Guillem Rojas*1, van explorar la serralada en busca de mines. En el seu informe es parla de varies mines situades a Bènia, l'Algar, Altea la Vella, Morro de Toix, la Solana, el Masserof i Serra Aixa. Amés es destaca l'existència d'una mina explotada pels romans a la Serra Ferrer.
*1-“La villa de Callosa de Ensarria; monografia histórica documentada”. (Vol. II. Pag. 98, 100) Adolf Salvà Ballester. Alacant, 1960.
El geògraf grec, del segle I abans de Crist, Estrabó, en el llibre tercer de la seva “ Geografia”, descriu les costes d'Ibèria. Al referir-se a Dénia diu:”.. es diu Dianio, es a dir Artemisio, que te prop riques mines de ferro, i unes illetes, Planesia i Plumbaria, així com una llacuna marina, al nord, que te uns 400 estadis de perímetre”. Segons Pomponi Mela, segle I desprès de Crist, situa les mines en el Promontorium Ferrarium, sovint identificat en el cap de Nau o el de sant Antoni. Ferraria, o Ferrarium, separava dos golfs, o senus, el Ilicitanus (Il·licità) i el Sucronense (referent al Xùquer).
Els caps de la Nau, Sant Antoni i Sant Martí, conjuntament amb el Motgó, la Solana, Bèrnia i la Serra Ferrer, formen part d'una mateixa entitat geogràfica. Cal pensar, que tot el conjunt rebera el mateix nom, Promontorium Ferraria. Pasqual Mandoz, en el seu “Diccionario Geográfico-Estadístico-historico” (1849), al descriure el Partit Judicial de Dénia diu: “La sierra principal es la de Bernia, part. De Callosa, se estiende hasta el cabo de San Martin, que forma uno de los dos de la bahía de Jabea; esta cordillera se llamó ant. Promontorio de Ferraria o Atalaya de Sertorio, por ser el punto que escogió este célebre guerrero para descubrir las escuadra”.
És més, en el 1562 els enginyers Felip Calvo i Guillem Rojas*1, van explorar la serralada en busca de mines. En el seu informe es parla de varies mines situades a Bènia, l'Algar, Altea la Vella, Morro de Toix, la Solana, el Masserof i Serra Aixa. Amés es destaca l'existència d'una mina explotada pels romans a la Serra Ferrer.
*1-“La villa de Callosa de Ensarria; monografia histórica documentada”. (Vol. II. Pag. 98, 100) Adolf Salvà Ballester. Alacant, 1960.
dissabte, 28 d’abril del 2007
Al-Azraq, mite o realitat?
Al-Azraq, mite o realitat?
De sempre he sentit parlar d’al-Azraq, he sentit i he llegit molt. Tant és així, que sovint m’he sumit en un mar de dubtes, ja que l’informació rebuda era, a menut, antagònica. A vegades en semblava estar davant una llegenda, altres em semblava un personatge històric real. Tant és així que un dia ens vaig decidir posar tota la informació que tenia a zero i començar de nou. Va ser aquí quant en va sorgir la primera pregunta; al-Azraq va existir?. Per a saber si realment va existir al-Azraq, el primer lloc que vaix buscar és el Arxiu de la Corona d’Aragó. En el 1258 Jaume I cedeix a Aladrach unes alqueries del terme d’Altea (A.C.A. Reg. Can. 8 Foli. 59). En 1261, el rei, confirma la donació que Alazrac feu al seu germà Bacem i al seu nebot Aliafar, dels castells d’Altea, Xaló i Polop (A.C.A. Reg. Can. 11. foli 199). Vet, aquí que aquet personatge realment va existir; però, llavors sorgeix un altra incògnita, qui era al-Azraq?. Busquem en el “Llibre dels Fets”, del propi rei Jaume I. En el capítol 361, ens conta com estant en l’església de Calataiut el van informar que Aladrac s’havia rebel·lat. Posteriorment, narra, entre altres coses, la sublevació d’Al-Azraq. En el capítol 376, ens conta com va recuperar el castells d’Alcalà, “son alberg major” i Gallinera i com, el mateix dia, se li van rendir setze castells. Veiem que al-Azraq, era un capitost musulmà, propens a rebel·lar-se, que tenia el seu castell a la Vall d’Alcalà, i que amés, estenia el seu poder pels castells dels voltants.
Tornat a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, allà hi ha un pergamí (A.C.A. pergami nº947), en el qual, un àrab anomenat /Abu ‘Abd Allah Muhammad ben Hudhayl/, senyor D’Alcalà, va retre homenatge a l’Infant Alfons d’Aragó, primogènit de Jaume I. En aquet acte d’homenatge, conegut com a Tractat d’Alcalà, es parla de vuit castells situats a les muntanyes de les dues Marines: Pop, Tàrbena, Castells, Xeroles, Margarida, Alcalà, Perputxent i Gallinera. Aquí, en ve al cap altra pregunta, al-Azraq i /Ben Hudhayl/ son la mateixa persona?. Sembla que si, Burns, fa referencia a una carta que va rebre Na Violant en la qual apareix com a ”Muhammad ben Hudhayl, conegut com Alazrach”*1.
Ja sabem que al-Azraq, va existir, i que aquet i /ben Hudhayl/ son el mateix. Llavors, amb aquestes dates anem a investigar la seva biografia, com tot personatge històric, en tindrà. Arribats en aquet punt, quasi tots donen com a data de naixement el 1208, curiosament coincidint amb Jaume I; Momblanch*2, per la seva part discrepa i dona una data compresa entre el 1218 i el 1220. També hi ha, quasi, unanimitat en el lloc, la Vall d’Alcalà. Generalment, el fan fill d’àrab i de cristiana; Mastre Palacios*3, per la seva part el fa fill de “... un africano y de una española andaluza...”, es suposa que tots dos eren àrabs. Alguns van més enllà i donen el nom del pare /Hudayl al Sähuir/, qui, segons Hinojosa Montalvo*4 era senyor del valiat d’Alcalà, que comprenia amés d’Alcalà els castells i termes de Pop, Aixa (Xaló), Awraba (Orba) i Castell (Castell de Castells). Per la seva part Baño Arminyana*5 el fa ser el fill petit de /ben Hud djudzaní/. La teoria de emparentar-lo amb els /ben Hud/ te alguns seguidors, com ara Burns, mentre que també compta amb detractors, per exemple Mª. C. Barceló.
En el mes d’abril de 1276, al-Azraq va atacar a la ciutat d’Alcoi, en plena tasca van veure com va aparèixer sant Jordi i el seu cavall blanc i van fugir. Llavors els alcoians els van perseguir fins al Barranc de la Batalla, lloc on al-Azraq va trobar la mort.
Conclusio:
/Abu ‘Abd Allah Muhammad ben Hudhayl/, més conegut com al-Azraq, va ser elegit com a representant, dels castells situats a les muntanyes de la Marina, davant el rei Jaume I. Com a tal va negociar un pacte, amb el fill d’aquet. Al finir el pacte, al-Azraq, aquesta vegada elegit com a cap, va negar-se a complir-lo. El que va portar a una dècada de conflictes. Una vegada sufocada la rebel·lió, al-Azraq va ser expulsat del regne de València.
De la seva persona, res es sap, no hi ha informació en cap font, ni àrab ni cristiana. Per lo que es desprèn que era un funcionari estatal, que va aprofitar la oportunitat que l’historia li va posar al seu abast.
_______________________
1* Burns: “ L’islam sota els croats”. València 1990
2* Momblanch: “Al-Azraq, capitan de moros” Alacant 1977
3*Mestra Palacios: “Alcalali: Monografia historica” Valencia, 1970.
4* Hinojosa Montalvo: “Diccionario de historia medieval del Reino de Valencia” València, 2002. en el 2º volum, pag 36
5* Baño Arminyana: “Contribució a l’estudi de les sublevacions d’al-Azracq en les comarques de l’Alcioà i el Comtat” Revista de Estudios Alicantinos, nª 33, Pag 39-64. Alacant 1981
De sempre he sentit parlar d’al-Azraq, he sentit i he llegit molt. Tant és així, que sovint m’he sumit en un mar de dubtes, ja que l’informació rebuda era, a menut, antagònica. A vegades en semblava estar davant una llegenda, altres em semblava un personatge històric real. Tant és així que un dia ens vaig decidir posar tota la informació que tenia a zero i començar de nou. Va ser aquí quant en va sorgir la primera pregunta; al-Azraq va existir?. Per a saber si realment va existir al-Azraq, el primer lloc que vaix buscar és el Arxiu de la Corona d’Aragó. En el 1258 Jaume I cedeix a Aladrach unes alqueries del terme d’Altea (A.C.A. Reg. Can. 8 Foli. 59). En 1261, el rei, confirma la donació que Alazrac feu al seu germà Bacem i al seu nebot Aliafar, dels castells d’Altea, Xaló i Polop (A.C.A. Reg. Can. 11. foli 199). Vet, aquí que aquet personatge realment va existir; però, llavors sorgeix un altra incògnita, qui era al-Azraq?. Busquem en el “Llibre dels Fets”, del propi rei Jaume I. En el capítol 361, ens conta com estant en l’església de Calataiut el van informar que Aladrac s’havia rebel·lat. Posteriorment, narra, entre altres coses, la sublevació d’Al-Azraq. En el capítol 376, ens conta com va recuperar el castells d’Alcalà, “son alberg major” i Gallinera i com, el mateix dia, se li van rendir setze castells. Veiem que al-Azraq, era un capitost musulmà, propens a rebel·lar-se, que tenia el seu castell a la Vall d’Alcalà, i que amés, estenia el seu poder pels castells dels voltants.
Tornat a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, allà hi ha un pergamí (A.C.A. pergami nº947), en el qual, un àrab anomenat /Abu ‘Abd Allah Muhammad ben Hudhayl/, senyor D’Alcalà, va retre homenatge a l’Infant Alfons d’Aragó, primogènit de Jaume I. En aquet acte d’homenatge, conegut com a Tractat d’Alcalà, es parla de vuit castells situats a les muntanyes de les dues Marines: Pop, Tàrbena, Castells, Xeroles, Margarida, Alcalà, Perputxent i Gallinera. Aquí, en ve al cap altra pregunta, al-Azraq i /Ben Hudhayl/ son la mateixa persona?. Sembla que si, Burns, fa referencia a una carta que va rebre Na Violant en la qual apareix com a ”Muhammad ben Hudhayl, conegut com Alazrach”*1.
Ja sabem que al-Azraq, va existir, i que aquet i /ben Hudhayl/ son el mateix. Llavors, amb aquestes dates anem a investigar la seva biografia, com tot personatge històric, en tindrà. Arribats en aquet punt, quasi tots donen com a data de naixement el 1208, curiosament coincidint amb Jaume I; Momblanch*2, per la seva part discrepa i dona una data compresa entre el 1218 i el 1220. També hi ha, quasi, unanimitat en el lloc, la Vall d’Alcalà. Generalment, el fan fill d’àrab i de cristiana; Mastre Palacios*3, per la seva part el fa fill de “... un africano y de una española andaluza...”, es suposa que tots dos eren àrabs. Alguns van més enllà i donen el nom del pare /Hudayl al Sähuir/, qui, segons Hinojosa Montalvo*4 era senyor del valiat d’Alcalà, que comprenia amés d’Alcalà els castells i termes de Pop, Aixa (Xaló), Awraba (Orba) i Castell (Castell de Castells). Per la seva part Baño Arminyana*5 el fa ser el fill petit de /ben Hud djudzaní/. La teoria de emparentar-lo amb els /ben Hud/ te alguns seguidors, com ara Burns, mentre que també compta amb detractors, per exemple Mª. C. Barceló.
En el mes d’abril de 1276, al-Azraq va atacar a la ciutat d’Alcoi, en plena tasca van veure com va aparèixer sant Jordi i el seu cavall blanc i van fugir. Llavors els alcoians els van perseguir fins al Barranc de la Batalla, lloc on al-Azraq va trobar la mort.
Conclusio:
/Abu ‘Abd Allah Muhammad ben Hudhayl/, més conegut com al-Azraq, va ser elegit com a representant, dels castells situats a les muntanyes de la Marina, davant el rei Jaume I. Com a tal va negociar un pacte, amb el fill d’aquet. Al finir el pacte, al-Azraq, aquesta vegada elegit com a cap, va negar-se a complir-lo. El que va portar a una dècada de conflictes. Una vegada sufocada la rebel·lió, al-Azraq va ser expulsat del regne de València.
De la seva persona, res es sap, no hi ha informació en cap font, ni àrab ni cristiana. Per lo que es desprèn que era un funcionari estatal, que va aprofitar la oportunitat que l’historia li va posar al seu abast.
_______________________
1* Burns: “ L’islam sota els croats”. València 1990
2* Momblanch: “Al-Azraq, capitan de moros” Alacant 1977
3*Mestra Palacios: “Alcalali: Monografia historica” Valencia, 1970.
4* Hinojosa Montalvo: “Diccionario de historia medieval del Reino de Valencia” València, 2002. en el 2º volum, pag 36
5* Baño Arminyana: “Contribució a l’estudi de les sublevacions d’al-Azracq en les comarques de l’Alcioà i el Comtat” Revista de Estudios Alicantinos, nª 33, Pag 39-64. Alacant 1981
dimecres, 28 de febrer del 2007
El moviment republicà a Tàrbena (3).
Els partits republicans a Tàrbena.
Partit Republicà possibilista: Partit que va fundar Emilio Castelar Ripoll en 1876. El possibilistes van centrar el seu programa en la consecució del sufragi universal, per la qual raó acceptaven les institucions monàrquiques. En el 1879 canvia de nom i va passar a denominar-se Partit Demòcrata Possibilista
Com a possibilistes trobem a Salvador Joan Pérez i Ramon Ferrer Guardiola de callosa: Josep Molines Ripoll i Vicent Soliveres de Tàrbena. Francesc Ferrer Ferrer de Bolulla.
Partit Republicà Progressista: Partit creat a partir de l'entesa entre Salmeron i Ruiz de Zorrilla, que va iniciar el seu camí per l'agost de 1876.
Republicà progressista va ser a Tàrbena Josep Monjo Montaner.
Partit de Fusió Republicana: partit creat a partir de la fusió de centralistes, federals orgànics, federals de Vallès i Ribot i progressistes el 30 de maig a Madrid. Prèviament va haver-hi una assemblea regional a Xàtiva, 22 de març, on es van reunir els republicans del tot el país.
Fusionistes foren Saturni Soliveres Salvà de Tàrbena; Batista Ferrer Morant de Bolulla; Domingo Tomàs Pont de Castells; Pere Gil Ferré de Xaló; Vicent Plana Ferrando de Callosa.
Unió Republicana: Creat en setembre de1934, per la fusió de varis grups radicals: EL Partit Radical Demòcrata, Esquerra Radical-Socialista i el Partit Radical Socialista.
Representant de la Unió Republicana a Tàrbena trobem a Hermenegildo Pont Monjo.
Partit Republicà possibilista: Partit que va fundar Emilio Castelar Ripoll en 1876. El possibilistes van centrar el seu programa en la consecució del sufragi universal, per la qual raó acceptaven les institucions monàrquiques. En el 1879 canvia de nom i va passar a denominar-se Partit Demòcrata Possibilista
Com a possibilistes trobem a Salvador Joan Pérez i Ramon Ferrer Guardiola de callosa: Josep Molines Ripoll i Vicent Soliveres de Tàrbena. Francesc Ferrer Ferrer de Bolulla.
Partit Republicà Progressista: Partit creat a partir de l'entesa entre Salmeron i Ruiz de Zorrilla, que va iniciar el seu camí per l'agost de 1876.
Republicà progressista va ser a Tàrbena Josep Monjo Montaner.
Partit de Fusió Republicana: partit creat a partir de la fusió de centralistes, federals orgànics, federals de Vallès i Ribot i progressistes el 30 de maig a Madrid. Prèviament va haver-hi una assemblea regional a Xàtiva, 22 de març, on es van reunir els republicans del tot el país.
Fusionistes foren Saturni Soliveres Salvà de Tàrbena; Batista Ferrer Morant de Bolulla; Domingo Tomàs Pont de Castells; Pere Gil Ferré de Xaló; Vicent Plana Ferrando de Callosa.
Unió Republicana: Creat en setembre de1934, per la fusió de varis grups radicals: EL Partit Radical Demòcrata, Esquerra Radical-Socialista i el Partit Radical Socialista.
Representant de la Unió Republicana a Tàrbena trobem a Hermenegildo Pont Monjo.
dissabte, 10 de febrer del 2007
El moviment republicà a Tàrbena (2) .
La sublevació republicana de Guadalest:
El 28 d'octubre de 1848 un grup de 35 republicans, acabdillats per Llorenç Carreras de Castell de Castells, van prendre el Castell de Guadalest. El comandant general de la província d'Alacant, Manuel González del Campillo, que llavors estava en El Patró (Vall de Gallinera), va ser informat de l'assalt i que havien fet presoners al comandant d'armes d'Altea, Miguel Orozco, al tinent dels carrabiners, Antonio Oraeta i a un carrabiner ras. Gonzales Campillo, al cap davant de quatre columnes, que estaven amb ell, acompanyat pel regiment “del Infante”, que llavors es trobava a Alcalà de la Jovada (Vall d'Alcalà), es van dirigir cap a Guadalest. Mentre tant a Benimantell els esperaven els carrabiners, sota les ordres de Juan Martín Armedo; un contingent de la guàrdia civil, manat per capità Mateo Bregues; paisans enviats pel corregidor de Callosa i altres paisans reclutats pel cap civil de la Vilajoiosa José Tohus.
A les 12 de migdia del 29, es va donar l'assalt al Castell de Guadalest. Els carabiners van entrar dins del castell per la casa de Carles Orduña*1; mentre que la guàrdia civil atacava per la torreta de la dreta. L'asalt es va saldar amb 14 republicans morts, i els altres 21 fets presoners, i afusellats de manera immediata. Els passats per les armes son: Llorenç Carreras, Miquel i Francesc Verdú, Antoni Peiró, Miquel i Antoni Romà, de Castells; Francesc Paput, Antoni LLopis, Vicent i Francesc Vicent Pérez, Jaume Mora, Baptistes Domènec, Josep Cervera, Vicent i Pere Poquet, Andreu Guardiola, Joaquim Berenguer, de Parcent; Antoni Lledó i Miquel Monjo, de Tàrbena, i a Josep Soler de Pamis. Les armes utilitzades pels revoltats foren: 7 fusells anglesos, 2 fusell als que els mancava la caixa, 2 fusells inutilitzats, 5 baionetes angleses i 18 escopetes.
*1- Segons la declaració de Juan Martín Arnedo, cap dels carrabiners van entrar per “la espalda de la casa que ocupa en el mismo castillo el propietario de el D. Carlos Orduña”.
El 28 d'octubre de 1848 un grup de 35 republicans, acabdillats per Llorenç Carreras de Castell de Castells, van prendre el Castell de Guadalest. El comandant general de la província d'Alacant, Manuel González del Campillo, que llavors estava en El Patró (Vall de Gallinera), va ser informat de l'assalt i que havien fet presoners al comandant d'armes d'Altea, Miguel Orozco, al tinent dels carrabiners, Antonio Oraeta i a un carrabiner ras. Gonzales Campillo, al cap davant de quatre columnes, que estaven amb ell, acompanyat pel regiment “del Infante”, que llavors es trobava a Alcalà de la Jovada (Vall d'Alcalà), es van dirigir cap a Guadalest. Mentre tant a Benimantell els esperaven els carrabiners, sota les ordres de Juan Martín Armedo; un contingent de la guàrdia civil, manat per capità Mateo Bregues; paisans enviats pel corregidor de Callosa i altres paisans reclutats pel cap civil de la Vilajoiosa José Tohus.
A les 12 de migdia del 29, es va donar l'assalt al Castell de Guadalest. Els carabiners van entrar dins del castell per la casa de Carles Orduña*1; mentre que la guàrdia civil atacava per la torreta de la dreta. L'asalt es va saldar amb 14 republicans morts, i els altres 21 fets presoners, i afusellats de manera immediata. Els passats per les armes son: Llorenç Carreras, Miquel i Francesc Verdú, Antoni Peiró, Miquel i Antoni Romà, de Castells; Francesc Paput, Antoni LLopis, Vicent i Francesc Vicent Pérez, Jaume Mora, Baptistes Domènec, Josep Cervera, Vicent i Pere Poquet, Andreu Guardiola, Joaquim Berenguer, de Parcent; Antoni Lledó i Miquel Monjo, de Tàrbena, i a Josep Soler de Pamis. Les armes utilitzades pels revoltats foren: 7 fusells anglesos, 2 fusell als que els mancava la caixa, 2 fusells inutilitzats, 5 baionetes angleses i 18 escopetes.
*1- Segons la declaració de Juan Martín Arnedo, cap dels carrabiners van entrar per “la espalda de la casa que ocupa en el mismo castillo el propietario de el D. Carlos Orduña”.
dilluns, 29 de gener del 2007
El moviment republicà a Tàrbena (1) .
La conspiració de Tàrbena:
El 15 de novembre de 1842 la Ciutat de Barcelona va ser l'escenari d'un moviment revolucionari i republicà. El 16 es va constituir una Junta Popular Directiva Provisional, presidida per, el valencià, Joan Manel Carsi, redactor de “El Republicano”. Aquesta experiència va acabar amb el bombardeig de la ciutat catalana del 3 de desembre, que es va saldar amb cent morts i nombrosos ferits.
El 20 de novembre de 1842 a València, ciutat, va haver-hi un alçament republicà, paral·lel al de Barcelona, però que sols aguantà un dia. En el 1844, a Alacant, Pantaleón Bané, va acabdillar un alçament; el 8 de mars va ser afusellat, juntament amb vint-i-cinc companys seu. Al febrer de 1488 a Paris esclata una revolució, que instaura la segon república. De manera rapida, aquesta revolució, s'escampa per tot Europa: Berlín, Viena, Praga, Budapest, Roma, etc. A l'estat espanyol hi han petits alçaments en algunes ciutats.
Mentre tant Tàrbena va ser elegit com el lloc on Joan Baptista Escrig, natural d'Orxeta, estiguera reclòs en la seu desterrament de la València. El 18 d'abril s'ordena la seva detenció per a desterrar-lo a una zona més llunyana, lluny dels seus amics que no paren de conspirar. El 29 arriba a Tàrbena la guàrdia civil per a detenir-lo. Però Escrig aconsegueix escapar. Llavors s'obri una investigació, duta a terme pel corregidor de la Vilajoiosa. Segons l'informe de la investigació, efectivament, a Tàrbena, Escrig s'havia reunit amb certes persones, que planejaven un alçament combinat amb altres llocs del sud valencià. Les persones que acudeixen a les reunions eren: Josep Olivares de Berniarbeig; Jaume Boronat, de Calp; Cosme Jorro, d'Altea; Josep Ignaci Barber, d'Altea; Jeroni Llorca, de Finestrat; Josep Llorca, d'Orxeta; Marcelino Morant, de Bolulla; un fill de Carreras d'Alacant; Valerià Barber, de Pedreguer i Francesc Salvà Pont, de Tàrbena i Joan Baptista Escrig, el cabdill. Molts d'ells van ser detinguts, i van ser absolts pel jutjat de Dènia.
A principis de maig, a Pego, hi ha un alçament acabdillat per Joaquim Antoni Sendra “El Majoral de Pego”, i es declara l'estat de siti a tota la província d'Alacant. Es va donar batalla en les immediacions de la serra Almiserà, on el general Boiguez els va derrotar, i es va ordenar la cerca i captura de Manel Carsi*1, Joaquim Antoni Sendra, de Pego; Josep Pastor, de Pego, Pere Antoni Ivars, de Pego; Joan de la Creu Fernández, de València; Josep Olivares*2 (pare) i Josep Olivares (fill), tots dos de Beniarbeig; Pasqual Ferrer, veterinari d'Ondara; Valerià Barber, advocat de Pedreguer; Francesc Ripio, metge a Altea; Joan Baptiste Escrig, Miquel Jorro Such I Antoni Savall.
Al mateix temps a Alacant es va desmantellar una acció que pretenia prendre el castell de Santa Barbera. Aquet, intent, d'alçament estava acabdillat per Manel Carreras Amérigo, que comtava amb el suport del regiment “del Infante” i del regiment de “la Habana”; amés de nombrosos paisans. En el consell de guerra, celebrat a Alacant, es va condemnar a mort al militars: Nicolas Narváez, sargent primer; Antonio Peñarrrubia, Antonio Cienfuegos, José Sedane, Felipe Fuente, Valentin Sàez, José Sanchez de la Orden i Victor de Orive, tots ells sargens segons. I als paisans: Manel carreras, Antoni Pastor i Pasqual Plana. Amés de les condemnes a Antoni Brian, deu anys de presó; Francesc Liminyana i Agustí Baeza a sis anys.
*1-Podria tractar-se de Joan Manel Carsi, el mateix de la rebel·lió de Barcelona de 1842
*2- En negreta el noms de persones que van participar en les reunions a Tàrbena.
El 15 de novembre de 1842 la Ciutat de Barcelona va ser l'escenari d'un moviment revolucionari i republicà. El 16 es va constituir una Junta Popular Directiva Provisional, presidida per, el valencià, Joan Manel Carsi, redactor de “El Republicano”. Aquesta experiència va acabar amb el bombardeig de la ciutat catalana del 3 de desembre, que es va saldar amb cent morts i nombrosos ferits.
El 20 de novembre de 1842 a València, ciutat, va haver-hi un alçament republicà, paral·lel al de Barcelona, però que sols aguantà un dia. En el 1844, a Alacant, Pantaleón Bané, va acabdillar un alçament; el 8 de mars va ser afusellat, juntament amb vint-i-cinc companys seu. Al febrer de 1488 a Paris esclata una revolució, que instaura la segon república. De manera rapida, aquesta revolució, s'escampa per tot Europa: Berlín, Viena, Praga, Budapest, Roma, etc. A l'estat espanyol hi han petits alçaments en algunes ciutats.
Mentre tant Tàrbena va ser elegit com el lloc on Joan Baptista Escrig, natural d'Orxeta, estiguera reclòs en la seu desterrament de la València. El 18 d'abril s'ordena la seva detenció per a desterrar-lo a una zona més llunyana, lluny dels seus amics que no paren de conspirar. El 29 arriba a Tàrbena la guàrdia civil per a detenir-lo. Però Escrig aconsegueix escapar. Llavors s'obri una investigació, duta a terme pel corregidor de la Vilajoiosa. Segons l'informe de la investigació, efectivament, a Tàrbena, Escrig s'havia reunit amb certes persones, que planejaven un alçament combinat amb altres llocs del sud valencià. Les persones que acudeixen a les reunions eren: Josep Olivares de Berniarbeig; Jaume Boronat, de Calp; Cosme Jorro, d'Altea; Josep Ignaci Barber, d'Altea; Jeroni Llorca, de Finestrat; Josep Llorca, d'Orxeta; Marcelino Morant, de Bolulla; un fill de Carreras d'Alacant; Valerià Barber, de Pedreguer i Francesc Salvà Pont, de Tàrbena i Joan Baptista Escrig, el cabdill. Molts d'ells van ser detinguts, i van ser absolts pel jutjat de Dènia.
A principis de maig, a Pego, hi ha un alçament acabdillat per Joaquim Antoni Sendra “El Majoral de Pego”, i es declara l'estat de siti a tota la província d'Alacant. Es va donar batalla en les immediacions de la serra Almiserà, on el general Boiguez els va derrotar, i es va ordenar la cerca i captura de Manel Carsi*1, Joaquim Antoni Sendra, de Pego; Josep Pastor, de Pego, Pere Antoni Ivars, de Pego; Joan de la Creu Fernández, de València; Josep Olivares*2 (pare) i Josep Olivares (fill), tots dos de Beniarbeig; Pasqual Ferrer, veterinari d'Ondara; Valerià Barber, advocat de Pedreguer; Francesc Ripio, metge a Altea; Joan Baptiste Escrig, Miquel Jorro Such I Antoni Savall.
Al mateix temps a Alacant es va desmantellar una acció que pretenia prendre el castell de Santa Barbera. Aquet, intent, d'alçament estava acabdillat per Manel Carreras Amérigo, que comtava amb el suport del regiment “del Infante” i del regiment de “la Habana”; amés de nombrosos paisans. En el consell de guerra, celebrat a Alacant, es va condemnar a mort al militars: Nicolas Narváez, sargent primer; Antonio Peñarrrubia, Antonio Cienfuegos, José Sedane, Felipe Fuente, Valentin Sàez, José Sanchez de la Orden i Victor de Orive, tots ells sargens segons. I als paisans: Manel carreras, Antoni Pastor i Pasqual Plana. Amés de les condemnes a Antoni Brian, deu anys de presó; Francesc Liminyana i Agustí Baeza a sis anys.
*1-Podria tractar-se de Joan Manel Carsi, el mateix de la rebel·lió de Barcelona de 1842
*2- En negreta el noms de persones que van participar en les reunions a Tàrbena.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)