L'origen del nom Tàrbena (III). El sufix bena*, ben*, ena*

Segons Joan Coromines la segon part de mot Tàrbena es d'etimologia ibèrica “ben” o “aben” amb el significat de “penya”. També, podria tractar-se del celta “benna” amb el significat de “conca o coll de muntanya”. Tanmateix cabria la possibilitat que es tractarà de preromà “ena” “casa de”. Sembla evident que el nom va ser donat al tossal, que nosaltres anomenem de Santa Barbera, o al port de muntanya entre aquest tossal i el Serral, l'actual Poble Dalt. Lo més provable, arqueològicament, és que es tractarà del poblat ibèric que hi havia al cim del Tossal de Santa Barbera. Lloc on hi han, documentades, peces ceràmiques ibèriques i campanianes. És el mateix lloc on desprès es van assentar els musulmans, i que va donar origen al castell. Si fora així, es tractaria de l'ibèric “ben”, que en el dialecte àrab-valencià va donar la forma /bina/, amb el mateix significat.

Conclusió:

L'arrel “tar” és un hidrònim, que fa referència a terres pantanoses o aiguamolls. Mentre que “ben” és un orònim, que fa referència a una elevació de terreny. Per tant semblen discordants, i no lliguen dins d'un mateix nom. Clar, Tàrbena, vindria a significar quelcom semblant a “penya d'aigua”. Sembla incoherent. No obstant, si miren be, en les dues vessants del Tossal de Santa Barbera existeixen un gran nombre de fonts, algunes molt afamades com la de Benissalim. És més, a la tardor, quant més sol ploure, desprès de qualsevol temporal, traspua aigua per qualsevol lloc, és a lo que els tarbeners anomenem aiguamolls. Per a arrodonir-ho, resulta que els àrabs anomenaven, a la vessant nord del tossal de Santa Barbera /Bina ar-riyat/ (Binarreal), “penya de l'horta” o ”amb hortetes”; de fet és així, cada font o fonteta, te la seva horteta.

Per lo tant, tenim dos noms de dos èpoques diferents, que venen a significar una cosa semblant. Realment la definició dels dos noms descriuen el lloc, amb ferma fidelitat. Per lo tant, lo més provable, és que el nom de Tàrbena vinga a significar “ la penya que traspua aigua”.

El nom iber deuria de ser “Tarben” o “Taraben”, possiblement aquet nom també fora utilitzat per al riu de l’Algar. Des ser així, seria molt provable que es tractes del riu que les fonts antigues anomenen, Tader, en grec, i Tarebis, en llatí. Riu que es sol identificar amb el Segura.

L'origen del nom Tàrbena (II). L'arrel Tar*

L'origen del nom Tàrbena

(l'arrel Tar*)

L'italià Battisti, assenyala que la base toponímica “tar” s'estén per tot el mediterrani, des d'Àsia Menor fins a les costes de la Península Ibèrica. J Vallejo, per la seva banda fa venir la base “tar” del sud de França amb un origen pre-gal, Ja que alguns dels topònims amb “tar” es troben en territori lígur. No obstant, aquesta arrel també es troba al nord de la península, en terres celtiberes, amb un cert origen lígur. Tenim així, la més que provable, possibilitat que aquesta arrel foren introduïts per les invasions indoeuropees que van originar la cultura dels camps d'urnes.

Efectivament, de topònims amb l'arrel “tar” em trobem a Catalunya: Tarragona, Tàrrega, Tarrés, Tarroja, Taradell, Taravaus, Taravil, Tartareu, Targassona, etc.; a l'Occitània francesa: Tarn, Tarbes, etc.; Italia: Tarquinia, Tarent, etc.; fins i tot a Turquia: Tars. També trobem topònims amb l'arrel “tar”, al nord de la Península Ibèrica, a Soria: Tardelcuende, Tarancueña, Tardellas; i a Asturies: Tarna.

Tant Battisti com Vallejo creuen que els topònims de la Mediterrània Occidental son hidrònims que fan referència a terres d'al·luvió, desembocadures de rius, aiguamolls o ports marins. Aquesta amb les variants “tar” a “ter” “tir” “tor” o “tur”, a donat nom de rius coma ara: Tarn (França), Ter (Catalunya), Tirón (Burgos), Noguera de Tor (Catalunya), Túria (País Valencià), etc. No obstant troben, també, els que creuen que l'arrel “tar” és un orònim amb el significat de “pedra” o “turo”: Tardesillas (Soria) curiosament al costat del riu Tera, Tardelcuende ( Soria), Tardajos (Burgos), els dos últims, també a la vora d'un riu. Per últim el cas de Tarna, població i port de muntanya a Astúries es fa venir de “Taranis” deu gal del trò.

Lo més acceptat és que es tracte d'un hidrònim, que fa referència a un riu, en el cas de Tàrbena al riu Algar, al qual els tarbeners anomenem riu de Sacos o Binarreal.

L'origen del nom de Tàrbena (I).

L'origen del nom de Tàrbena (I).

El nom de Tàrbena el trobem documentat per primera vegada en el Pacte de la Jovada, 1245, sota la forma àrab /hisn Tarbana/, “castell de Tarbana”, per lo tant els àrabs utilitzaven aquesta forma. No obstant, en els “Cantares del mío Cid”, apareix sota la forma portus Tarnan* “port de Tarnan”. Sembla evident que, la forma castellana és una traducció de la forma àrab. En les fonts escrites del primer segle desprès de Crist, en les comarques del sud apareix un riu amb el nom de Tader*, segons Plini, Stader*, segons Tolomeu. Aquest riu sol estar identificat amb el del Segura, pel fet que es sol anomenar juntament amb el riu Alebo*, identificat amb el Vinalopó. No obstant, això, l'Alebo també sol ser identificat amb el Girona o Ebo. Per lo qual cap la possibilitat que el riu Tader fos el riu Algar, i que el nom quedarà fossilitzat en la serva part més alta.

Partirem del la forma àrab, de totes les esmentades més amunt, l'única que és veritable. Amb la forma Tarbana, apareix en els primers documents cristians. D'aquesta trobem les variants llatinitzades de Tarbenam* (1249) en el Llibre del Repartiment; Tarbane, en dos documents de 1278, i ,1286. A partir de 1289, es generalitza la forma Tàrbena.

Molines

Molines:

Cognom originari de Catalunya, amb casa pairal a Barcelona i a l’Hospitalet de Llobregat, de Catalunya passaren a Sardenya i Mallorca. Va arribar a Tàrbena en el 1611 de la ma de Cristòfol Molines, natural de Santa Margalida i casat amb Catalina Estelrich, també de Santa margarida, amb ells va venir els dos fills que ja tenien, Cristòfol i Francisca; el 18 de gener de 1620, va nàixer, a Tàrbena, el seu tercer fill, de nom Pere. En el 1611, també va arribar a Tàrbena Joan Molines.

D’etimologia romana molina, “molí”

Escut d’armes:

En un cap vermell una mola de molí de plata amb la clavilla de sabre.

Panoràmiques Bèrnia.

Germans Boronat, dolçainers de Callosa d'En Sarrià

Els germans Boronat de Callosa en el programa Arrels de la RTVV. Programa emes el 16 d’octubre de 2005.

Promontorium Ferrarirum

El geògraf grec, del segle I abans de Crist, Estrabó, en el llibre tercer de la seva “ Geografia”, descriu les costes d'Ibèria. Al referir-se a Dénia diu:”.. es diu Dianio, es a dir Artemisio, que te prop riques mines de ferro, i unes illetes, Planesia i Plumbaria, així com una llacuna marina, al nord, que te uns 400 estadis de perímetre”. Segons Pomponi Mela, segle I desprès de Crist, situa les mines en el Promontorium Ferrarium, sovint identificat en el cap de Nau o el de sant Antoni. Ferraria, o Ferrarium, separava dos golfs, o senus, el Ilicitanus (Il·licità) i el Sucronense (referent al Xùquer).
Els caps de la Nau, Sant Antoni i Sant Martí, conjuntament amb el Motgó, la Solana, Bèrnia i la Serra Ferrer, formen part d'una mateixa entitat geogràfica. Cal pensar, que tot el conjunt rebera el mateix nom, Promontorium Ferraria. Pasqual Mandoz, en el seu “Diccionario Geográfico-Estadístico-historico” (1849), al descriure el Partit Judicial de Dénia diu: “La sierra principal es la de Bernia, part. De Callosa, se estiende hasta el cabo de San Martin, que forma uno de los dos de la bahía de Jabea; esta cordillera se llamó ant. Promontorio de Ferraria o Atalaya de Sertorio, por ser el punto que escogió este célebre guerrero para descubrir las escuadra”.
És més, en el 1562 els enginyers Felip Calvo i Guillem Rojas*1, van explorar la serralada en busca de mines. En el seu informe es parla de varies mines situades a Bènia, l'Algar, Altea la Vella, Morro de Toix, la Solana, el Masserof i Serra Aixa. Amés es destaca l'existència d'una mina explotada pels romans a la Serra Ferrer.

*1-“La villa de Callosa de Ensarria; monografia histórica documentada”. (Vol. II. Pag. 98, 100) Adolf Salvà Ballester. Alacant, 1960.